Aquella nit, no començava gaire bé, plovia i el bus no acabava d'arribar. Com sempre, la diagonal de barcelona estava saturada de vehicles, quarts de 8 mai és una bona hora per agafar el cotxe. Cada cop erem més esperant a la parada, fins que va arribar el bus. Solament parar, el conductor va obrir la porta i va sortir, ens ho va deixar força clar: el bus va ple, no hi puc fer res, us haureu d'esperar al que passa d'aquí una hora.

Mentres el conductor ens donava la noticia, una dona que hi havia en l'autobus, ens va passar un paper per recollir firmes per demanar que possin més busos entre barcelona-olesa-manresa. Tot seguit, el bus va tancar les portes i una noia, que també estava a la parada, va començar a picar la porta, queixant-se de perquè l'havien deixat a mig parlar, el bus va engegar, i ella continuava renegant.

Una noia de la meva alçada havia agafar el full de firmes, i va demanar si algu tenia algun boli perquè anessim signant la petició. Vist que semblava que fos l'únic que en tingués, vaig treure el meu superboli de lacaixa, un d'aquells amb els colors de la empresa, que sempre s'atasca. I vaig començant signant, després un altre, i un altre fins que tots van acabar signant la petició. Allà ens acabavem de quedar ella amb el paper i el boli, i jo esperant aquell ridícul boli gratuït que tant servei em fa.

El desti, o la meva innocencia a l'hora de treure el boli, ens acabava de deixar sols. La situació era idèntica a la que passes quan estas a un ascensor... vaja merda, amb la de coses que havia de fer a casa... podria haver agafat el bus en la estació de sortida... Ella semblava una noia algo tímida, de les que en un principi no diu gran cosa, però un cop vaig deixar de banda la meva timidesa i vaig intentar establir conversació, vaig veure que ella tenia si fa no fa el mateix problema que jo, que en un principi, ens costa.

En un no res, vem agafar el metro, l'intenció era la d'anar a plaça espanya per agafar els ferrocarrils. Un cop estavem dins, ella va comentar que podríem agafar el següent bus, però a la parada del principi, i jo, com tampoc tenia cap preferencia en anar en tren o bus, i veient que com a mínim si anava amb ella xarraria una estona.

I així va ser, vem estar xarrant de les típiques coses que xarres quan no coneixes a algu, que fas, d'on ets... blah blah... no va anar malament, tampoc vem aprofundir en res, però semblava una noia agradable.

Un cop vam arribar a la parada de bus, em vaig trobar un antic company de tren, i sense donar-me compte, vaig deixar la noia de banda... no se que tenia al cap, la sensació era de que volia xarrar més amb ella, però l'error ja l'havia comès.

Al cap em voltava una única frase: no crec que la tornis a veure mai més, així que res, tampoc t'amoïnis, si ha passat així, és perquè tampoc anava a passar res.